És una de les filaes fundadores de la festa en 2001 per fallers de la nostra comissió. Arribà a ser la comparsa més nombrosa en 2005 amb 3 filaes d’hòmens i una de dones. En 2010 va ostentar la primera sultania de la festa, representada per David Chordà, qui en l’exercici 2011 es va convertir en president de l’associació. En 2011 desfilen amb el que serà els seu primer trage oficial. La filà augmenta en nombre de components, donant-se la circumstància que van apuntant-se festers de fora de la nostra ciutat però que treballen ací. Com que no hi ha prou trages es decidix vestir amb bombatxos verds, camisa blanca, jupetí roig i faixa, sabates i fes negres.
En 2016 viu la seua segona Sultania. El màxim representant és Juan Borrás Escrivà, qui malauradament ens va deixar durant les Falles d’eixe any i no va poder gaudir de les festes. Tot i això, la filà decidix honrar la seua memòria no sent substituït per cap fester.
En l’Entrà de 2019 s’estrenaran uns nous escuts.
Disposa de facebook, twitter i instagram.
La ciutat medieval
Durant l’Edat Mitjana la vida dels pobladors cristians era molt
difícil. La majoria de les persones vivien molt pobrament, i ben sovint
es produïen fams i pestes que acabaven amb la població. La vida era en
eixa època predominantment rural, sent l’activitat més important
l’agricultura. Quasi no hi havia ciutats a l’Espanya cristiana i estes
eren generalment molt xicotetes (de 3.000 a 5.000 habitants), ja que les
antigues van quedar quasi deshabitades. La indústria, el comerç, i els
diners quasi va desaparéixer al principi de l’Edat Mitjana, per a
ressorgir a poc a poc en els seus últims segles.
Al contrari, la vida en la part musulmana de la Península, a Al
Andalus, era totalment distinta. A la zona musulmana hi havia grans
ciutats de 15.000 a 25.000 habitants (i algunes encara més grans), com
ara Còrdova, Almeria, Màlaga i Sevilla, entre altres. Estes ciutats
tenien un pla irregular, amb carrers i carrerons estrets, tortuosos i
ombrius, sense eixida molts d’ells.
I és que la major part de la poblacions de les terres de l’Islam vivia
en grans ciutats. Bagdad, la capital de l’imperi, tenia més d’un milió
d’habitants. Li seguien en importància Còrdova, amb més 250.000
habitants, que va arribar a ser la major ciutat d’Europa en la seua
època, i Damasc, amb 300.000.
En les ciutats musulmanes es van desenrotllar les ciències i les arts.
Un laberint de carrers i ravals
El centre de la ciutat era la medina, que estava rodejada de muralles.
Dins de la medina es trobava el soc (mercat-zoco en castellà), en el
que els comerciants venien aliments, teles, espècies, perfums, tapissos,
etc.
La medina estava travessada per un carrer principal de què partien
altres carrers més estrets que donaven accés a les vivendes Particulars
o que s’endinsaven en els ravals, barri que se situaven fora de la
muralla. Còrdova, per exemple, en total arribe a tindre fins a 21 ravals
cada un amb la seua pròpia mesquita, el seu soc i les seues cases de
bany.
El califa, o el governador de la ciutat, vivia en l’Alcàsser. Este era
un palau fortificat que se situava en la part més elevada de la ciutat.
En totes les ciutats hi havia una o unes quantes mesquites, que eren
centres d’oració i ensenyança. En elles els xiquets aprenien a comptar i
escriure i llegien l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans.
La major part de la població de les ciutats estava formada per
artesans, que elaboraven objectes de cuiro, marfil o fusta, teixits,
espases, orfebreria i terrisseria, famosos al món sencer. Els mercaders
comerciaven en terres llunyanes, i per a ells organitzaven caravanes i
viatges marítims.
Els Mercaders
És
la persona que tracta o comercia amb gèneres vendibles, o siga,
mercaderies. Se li aplica diferents qualificatius en funció de la
mercaderia amb què treballa: mercader de ferro, mercader de teles, etc.
És un terme pràcticament en desús que ha sigut substituït per comerciant
o distribuïdor.
Antigament, segons la legislació marítim-mercantil espanyola es
denominava mercader a lL’amo de les mercaderies que s’embarcaven, el
carregador de gèneres propis o aliens, el noliejador d’un barco sencer o
a quintarades, el factor o el sobrecàrrec i a l’encomendero quan seguia
el viatge en la nau conductora dels efectes confiats al seu atenció.
Tipus de mercaders
Mercader de caixó. El que comprava els gèneres crus, els treballa i els despatxa o ven.
Mercader de carrer. El que treia a ella la seua botiga tots el dies.
Mercader a l’engròs. El que comerciava en gèneres a l’engròs (hui denominat majorista).